REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN I GUSEN

Joan de Diego Herranz

Nasqué al barri de Fort-Pius de Barcelona el 18 de maig de 1915, on havia arribat la família procedent d’un poble de Segovia, a causa de l’ofici de ferroviari del pare, Joaquín de Diego. Rebé instrucció a l’escola municipal del Parc del Guinardó fins els 14 anys, quan començà la seva vida laboral, d’aprenent i més endavant com oficinista.

Durant els anys de joventut, sense una militància en cap partit, estigué relacionat amb els cercles socialistes i, en produir-se el cop d’estat, no dubtà en allistar-se a les Milícies Antifeixistes dins la columna Carles Marx, per combatre al front, a Aragó i a Madrid, fins que va veure’s obligat a creuar a França, el 12 de febrer de 1939, des de Puigcerdà, i a transitar per diversos camps fins arribar a Le Vernet i a Septfonds, des d’on hagué d’enrolar-se a la 103 CTE, destinada a la frontera belga. Després de la caiguda de l’exèrcit francès, acabà presoner dels alemanys prop d’Amiens, el 20 de maig, iniciant, a partir d’aleshores, una penosa marxa a peu fins a Saint Quintin i als stalags XII D, a Trier, XIII A, a Nuremberg, i VII A, a Moosburg. El 6 d’agost arribava a Mauthausen en el que seria el primer comboi amb republicans deportats.

Després de passar un temps desafiant la mort en els duríssims treballs a la pedrera, un seguit de circumstàncies feren possible que acabés ocupant un destí privilegiat, a la secretaria del camp, des d’on, junt a altres companys, entre ells, el també barceloní Josep Bailina, va dur a terme un seguit d’accions de solidaritat que salvaren la vida a alguns i que permeteren salvaguardar les proves de la criminalitat practicada al camp, a partir de la seva tasca de registre de les morts no naturals. Un cop alliberat el camp, un grup de republicans va endegar el treball col·lectiu de confeccionar la llista dels republicans deportats, en base al material sostret i amagat al llarg dels anys, entre el qual destaca, la llista dels gasejats al castell de Hartheim, feta pel mateix de Diego. Justament, una de les còpies originals d’aquest material va ser donada per ell al MHC. També va destacar el paper que va desenvolupar després de l’arribada dels americans a Mauthausen, ocupant-se de la centraleta telefònica, i participant en l’assemblea del PCE a la sala de dutxes del recinte, el 13 de maig.

El 2 de juny, des de Linz Joan de Diego pogué partir a Paris en un avió de les forces nord-americanes i, després de seguir el periple dels supervivents als centres d’acollida i repatriament, acabà a diverses cases de repòs per recuperar-se de les seqüeles, alhora que es preparava per iniciar la seva vida professional, que culminà amb la seva tasca de documentalista per a una revista a París.

El deure de memòria al qual es comprometé des del mateix camp no es deturà, ans al contrari; al llarg de la seva llarga vida fou un escriptor prolífic a Hispania, la revista de la FEDIP, i a Mauthausen, de l’Amical francesa, amb relats encavalcats sota diversos títols genèrics “Cosas vividas”, “Historias contadas para jóvenes”, “Recuerdos de Mauthausen” o “Pinceladas de la deportación”, impartí conferències, participà en documentals i en llibres, destacant les seves aportacions al llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis.

Però també tingué un paper cabdal en processos contra els criminals de Mauthausen, com el celebrat a Colònia, que va començar l’any 1960 i va tenir una llarga durada, fins l’any 1967, el de Frankfurt, en el qual, es jutjava, entre d’altres, al metge .Renno, implicat en la pràctica criminal de l’eutanàsia a Hartheim, i una darrera intervenció, l’any 1986, a Burdeus, per testificar sobre antics criminals de guerra que havien amagat la seva condició als EUA.

Un cop mort Franco, Joan de Diego, va poder oblidar la promesa de no tornar a trepitjar Espanya mentre el dictador visqués, i als 62 anys tornà a trepitjar Barcelona, on no havia tornat des de que tenia 24 anys. Fou la retrobada amb família i amics i l’inici de la seva col·laboració amb l’Amical de Mauhausen, un cop legalitzada, mantenint el pont de relació amb l’Amical francesa, i l’inici d’un seguit de viatges en els quals participava activament en activitats en favor de la memòria i en programes televisius, de la mà de la seva amiga Montserrat Roig, a una banda i altra de la frontera.

Els darrers anys de la seva vida, encara en plena forma i immers en projectes de preservació de la memòria, s’instal·là a Perpinyà i sovintejà cada cop més els viatges a la seva ciutat natal, on acabà per instal·lar-s’hi, de forma definitiva, l’any 2001, data que li permeté ser un dels protagonistes de l’homenatge a Montserrat Roig, als 10 de la seva mort, al Palau de la Música, organitzat per l’Amical de Mauthausen, el 6 de novembre. En ell pogué gaudir dels sons de les cançons de la República, que també acompanyaren la cerimònia del seu comiat, el 11 de maig de 2003, dos dies després de la seva mort.

Font: Rosa Toran, Joan de Diego. Segon Secretari de Mauthausen. Barcelona, Edicions 62, 2007.
http://www.barceloninsdeportats.org/296/diego-herranz-joan-de/biografia.html