REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN I GUSEN
Joaquim Amat Piniella
Manresa, 22 de novembre de 1913Va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913.
Els estudis de primària els rebé dels seus mateixos pares, Joaquim Amat i Concepció Piniella, dues persones d’una extraordinària formació intel·lectual. Estudià secundària a l’Institut Lluís de Peguera de la capital del Bages.
Ja de ben jove participà en múltiples activitats periodístiques, culturals i polítiques de la ciutat. En proclamar-se la República només tenia 17 anys i visqué intensament aquella etapa de reconstrucció nacional i revitalització cultural.
Escriptor, intel·lectual, home d’una vasta cultura, durant aquella època el trobem en un munt d’iniciatives relacionades amb la cultura i la política:
- Fou crític de teatre, cinema, música i arts plàstiques;
- Va escriure nombrosos articles sobre política i sobre art, especialment al diari “El Dia” (òrgan de les esquerres manresanes), que dirigí durant un temps;
- Impulsà i fundà, amb d’altres persones d’esperit inquiet, la revista avantguardista “Ara” i la penya del mateix nom, encarregada de promoure tota mena d’actes culturals;
- Apassionat del jazz, en féu la presentació a Manresa, junt amb el pianista Ramir Torres, i fundà l’entitat jazzística Hot Club.
Amat és el paradigma de l’intel·lectual obert als corrents culturals més innovadors, a l’avantguardisme, a la modernitat, al debat de les idees. Fou un autèntic activista cultural.
Tota aquesta activitat cultural i periodística la compaginà amb les tasques d’escriptor, actiu dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya i, durant un temps, secretari personal de l’alcalde de Manresa, Francesc Marcet i Artigas (desembre de 1932-octubre de 1936, tret del parèntesi produït pels Fets del Sis d’Octubre, en què Amat fou un dels molts manresans detinguts i empresonats.
Durant l’etapa revolucionària iniciada el 19 de juliol de 1936 Amat va intervenir en diverses ocasions prop del Comitè Revolucionari Antifeixista per aturar-ne algunes de les actuacions. Cal destacar en aquest sentit el seu paper en defensa del salvament de la basílica gòtica de la Seu de Manresa, que es trobava en perill imminent d’enderroc.
La Guerra Civil (1936-1939) va interrompre els seus estudis de Dret. Es féu voluntari de l’exèrcit de la República, estudià a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat i fou destinat al front d’Andalusia. El juliol de 1939 travessà la frontera. Amat passà pels camps d’Argelers, Barcarés i Sant Cebrià. Aquí, segons explica Ferran Planes a l’obra “El desgavell”, es formà “la pinya dels cinc”, una colla de “cinc persones que ens vam agermanar per anar passant, compactes i plegats, bona part del camí fatigós que ens restava seguir per a arribar al final del nostre exili”: Pere Vives, Josep Hernández, Josep Arnal, Ferran Planes i Amat Piniella.
Els 5 foren mobilitzats com a treballadors forçosos de la IX Companyia de Treballadors Estrangers a Lorena, per fortificar la línia Maginot. Davant l’avenç de l’exèrcit alemany, es traslladen cap el sud de França, però en arribar a Delle, prop de la frontera suïssa, van saber que havien estat encerclats. Davant l’esfondrament de l’exèrcit francès, intentaren travessar la frontera suïssa però van ser-ne expulsats. En una segona ocasió ho aconseguiren, però la policia els retornà a una França ja ocupada pels alemanys i anaren a parar a la caserna fortificada de Fort Hatry, de Belfort, el juny del 1940.
Allà “la pinya dels cinc” decidí amicalment separar-se. Hernández i Planes decidiren evadir-se, mentre que Arnal, Vives i Amat Piniella es quedaren a la fortificació. Poc després, els tres darrers foren deportats a Mauthausen. Pere Vives hi trobà la mort a causa d’una injecció de benzina al cor.
Amat estigué pres als camps nazis del 27 de gener de 1941 fins al 6 de maig de 1945. En sortir pesava 45 quilos. A Mauthausen, Amat va començar treballant a la pedrera, però el seu amic Arnal, que feia dibuixos pornogràfics per a un cap nazi, aconseguí que el fessin secretari del magatzem de roba. A Mauthausen va trobar-hi també el seu company de classe a l’institut, Josep Baylina, de Santpedor. Baylina, empleat a la secretaria del camp, també va ajudar Amat, que acabaria passant pels subcamps exteriors de Vöcklabruck (de construcció), de Ternberg (central hidroelèctrica) o d’ Schlier (fabricació d’oxigen líquid i combustible de míssils i proves de la bomba volant V2). L’alliberament li arribà el 6 de maig de 1945 a Ebensee.
Després del seu alliberament i d’un descans a Andorra, entre 1945 i 1946 va escriure l’obra K.L. Reich, en què narra de manera novel·lada la seva experiència als camps d’extermini nazis. Aquesta novel·la, atesa la seva qualitat literària i valor documental, ha estat considerada un clàssic dins la literatura universal sobre els camps de concentració. Ofereix un testimoni escruixidor de les atrocitats del règim nazi. La censura franquista n’endarrerí la publicació fins a 1963. Dos anys després, l’obra va rebre el premi Fastenrath.
A partir del seu retorn a Catalunya, el 1946, va viure marginat i silenciat, condemnat a l’ostracisme. Sense poder tornar a la seva Manresa de sempre per raons polítiques evidents, es va establir a Barcelona.
El 1962, conjuntament amb d’altres companys ex deportats, fundà l’Amical de Mauthausen. La constitució de l’entitat –que no va ser legalitzada fins molts anys després- era fidel al text del Jurament de la Deportació fet a Mauthausen el maig de 1945: “L’esclafament definitiu del nazisme és la nostra tasca. I el nostre ideal és la construcció d’un món nou, dintre de la pau i la llibertat”.
En l’àmbit literari, a més de K.L. Reich (editada el 1963), l’obra publicada d’Amat Piniella comprèn els títols següents: Ombres al Calidoscopi (1933), El Casino dels senyors (1956, reeditada el 2013), Roda de Solitaris (1957, reeditada el 2010), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Les Llunyanies (Poemes d’exili) (1999), Retaule en gris (2012) i La clau de volta (2013).
Joaquim Amat Piniella va morir el 3 d’agost de 1974 a la ciutat sanitària de Bellvitge. El 26 de març de 2004, en un acte solemne al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, va entrar a formar part de la Galeria de Manresans Il·lustres i el gener del 2017 l’escultor Gunter Demnig col·locava la seva stolperstein davant el seu darrer domicili abans de la guerra, en el marc dels actes d’homenatge als deportats manresans.
